Adults

Anatomia general d’un gat mascle.

Els gats solen pesar entre 2,5 i 7 kg, però algunes races com els Ragdoll i els Maine coon poden sobrepassar els 11,3 kg. Hi ha hagut gats sobrealimentats que han superat el pes de 23 kg.^[20] D’altra banda, també es coneixen casos de gats extremament petits (menys de 1.800 g).^[21] El gat més gras, el pes del qual es reconegué oficialment, pesava 21,297 kg.^[22][23] El sobrepès és perjudicial pels gats i s’ha d’evitar per mitjà d’una dieta equilibrada i exercici físic, especialment en els que no surten de casa.

Els gats domèstics viuen generalment entre catorze i vint anys. L’exemplar més vell conegut arribà a l’edat de trenta-sis anys.^[24] Tendeixen a viure més temps si se’ls limita les sortides a l’exterior, cosa que redueix el risc de lesions produïdes per baralles amb altres gats o per accidents, així com l’exposició a diverses malalties. Un altre factor que contribueix a la longevitat és l’esterilització, que redueix el risc de càncer testicular o d’ovari. Les femelles esterilitzades abans de la primera ventrada tenen menys possibilitats de patir càncer de mama.^[25] Els gats de carrer que viuen en ambients urbans solen viure dos anys o menys. Si se’ls manté en colònies, poden viure molts més anys; el gat de carrer més vell conegut, anomenat Mark, arribà a l’edat de vint-i-sis anys sota la cura de l’associació britànica Cats Protection.^[26]

Com la majoria de felins, els gats tenen una agilitat extraordinària en relació amb la seva proporció entre mida i pes. S’han observat salts de més de 3,5 metres d’alçada, així com salts de més o menys la mateix longitud sense més esforç que una contracció de les potes posteriors per aconseguir l’impuls necessari. Els gats utilitzen les urpes per escalar i les afilen contra superfícies toves i accessibles, com ara arbres, mobles, catifes o sofàs.

[modifica] Esquelet

Els gats tenen set vèrtebres cervicals, tretze vèrtrebres toràciques (dotze en els humans), set vèrtebres lumbars (cinc en els humans), tres vèrtebres sacres (cinc en els humans, que en faciliten la postura bípeda); i, excepte en el cas dels gats Manx, vint-i-dues o vint-i-tres vèrtebres caudals (entre tres i cinc en els humans, fusionades en un còccix intern). En comparació amb els humans, els gats tenen una gran mobilitat i flexibilitat de la columna vertebral gràcies a les vèrtebres lumbars i toràciques addicionals. Les vèrtebres caudals formen la cua, que s’utilitza com a contrapès al cos pels moviments ràpids. Els gats també tenen les clavícules mòbils, cosa que els permet de fer passar el cos per qualsevol forat pel qual els passi el cap.

[modifica] Boca

Boca i bigotis.

Els gats tenen dents altament especialitzades per matar les preses i arrancar-ne la carn. Les premolars i les primeres molars formen conjuntament les carnisseres de banda i banda de la boca, que s’encarreguen de tallar la carn com si fossin tisores. Tot i que els cànids i altres carnívors també presenten aquesta característica, està molt més desenvolupada en els fèlids. La llengua felina té unes papil·les afilades, com si fossin punxetes, que li serveixen per aguantar les preses i arrancar-ne la carn. Aquestes papil·les són petits ganxos que apunten cap enrere i que contenen ceratina. També les fan servir per a empolainar-se.

Gràcies a la seva estructura bucal, els gats poden utilitzar una gran varietat de vocalitzacions i tipus de llenguatge corporal per comunicar-se, incloent-hi miols, roncs, xiulets, grunyits, clics, esbufecs, etc.^[10]

[modifica] Pell

Els gats tenen la pell bastant laxa, cosa que els permet de girar-se i enfrontar-se a un predador o un altre gat fins i tot si el rival els té agafats. La pell laxa també facilta la injecció de vacunes i medicaments per part dels veterinaris.^[27] A vegades es pot allargar la vida d’un gat amb insuficiència renal per mitjà d’injeccions periòdiques de líquid per via subcutània, que poden servir d’alternativa a la diàlisi.^[28]

La pell del clatell és especialment laxa. Com que les gates agafen els seus gatons per aquí, els gats tendeixen a romandre silenciosos i passius quan els humans els agafen per la pell del coll. Aquest comportament perdura a l’edat adulta, quan els mascles agafen les femelles pel clatell mentre les munten, per immobilitzar-les i perquè no fugin durant la copulació.^[29]

Aquesta tècnica pot ser útil per tractar o moure un gat que no vulgui cooperar. Tanmateix, com que un adult pesa més que un gató, mai no se l’ha de moure únicament pel clatell, sinó que també cal suportar-ne el cos pel tronc, el pit i les potes. Els gats sovint s’ajauen amb el cap i les potes del davant sobre l’espatlla d’algú i les potes del darrere i el tronc recolzats sota el braç de la persona.

[modifica] Pelatge

Gat bicolor.

Els gats poden tenir un sol color (per exemple, completament negres o completament blancs; aquests últims solen tenir pelets negres repartits pel cos), o bicolors, com ara blancs i negres, blancs i rossos, marrons i blancs o grisos i blancs. Poden tenir un patró de colors atigrat en tons grisos o rossos, amb el pèl d’un sol tipus de color en tota la seva extensió o de dos tipus de colors (punta i arrel de colors diferents). També poden tenir un patró siamès, amb la cara, la cua, les potes i les orelles de color més fosc. Alguns gats són tricolors. Quan els tres colors d’aquests gats són el negre i dues tonalitats de ros, es parla d’un pelatge carei.

Gata tricolor.

Els gats de tres o quatre colors són femelles o mascles estèrils. Els gats romans rossos, en canvi, solen ser mascles, i els gats carei gairebé sempre són femelles.^[30] Si se’n clona un, el resultat serà un gat carei amb una distribució de les taques diferent de l’original, car el patró de pigmentació no depèn unicament de factors genètics, sinó també de factors relacionats amb el desenvolupament.^[31]

El pèl pot ser molt curt (com en l’esfinx), rinxolat (com en el rex de Devon), curt amb un únic color o les puntes d’un altre color, semillarg o molt llarg. El pèl llarg es dóna en races com el gat dels boscos de Noruega, el gat persa i qualsevol altra raça de pèl llarg (o en el producte d’un creuament amb aquestes races).

[modifica] Orelles

Els gats tenen trenta-dos músculs diferents a les orelles que els permeten moure una orella independentment de l’altra, i per tant de sentir-hi direccionalment. Gràcies a això, són capaços de moure el cos en una direcció i apuntar les orelles en una altra. La majoria de gats tenen orelles rectes i erectes; a diferència dels gossos, les races amb orelles caigudes són extremament rares (l’Scottish folds n’és una excepció, a causa d’una mutació genètica). Quan un gat té por o està enfadat, plega les orelles cap enrere instintivament, cobrint els canals auditius. Els gats també fan això quan juguen i quan paren atenció a un soroll que els ve de darrere. L’angle de les orelles dels gats és un indici important per apreciar-ne l’humor.

[modifica] Potes

La creença popular que sosté que els gats sempre cauen sobre les potes sol complir-se. En caure, un gat pot girar-se i redreçar reflexivament el cos, utilitzant el sentit de l’equilibri i la seva gran flexibilitat. Aquesta habilitat es denomina “reflex de redreçament” i es dóna en gairebé tots els gats, amb l’excepció d’algunes races sense cua. Això es deu al fet que els gats la utilitzen per conservar el moment angular i preparar la caiguda.

Una pota de gat.

Igual que els gossos, són digitígrads, és a dir, caminen directament sobre els dits de les potes. Són capaços de caminar sense deixar gaires rastres, car, com tots els felins, col·loquen les potes posteriors gairebé directament sobre la petjada de la pota anterior corresponent, minimitzant el soroll i el rastre visible. Això també proporciona sensació de terreny ferm i una millor tracció a les potes posteriors quan caminen.

Com gairebé tots els fèlids, tenen el que es denomina “urpes retràctils”. Aquest terme és erroni a causa del fet que, en posició relaxada, les urpes queden cobertes per la pell que envolta els coixinets dels dits. Això serveix per mantenir les urpes afilades, evitant que es desgastin per contacte amb el terreny, i també contribueix a acostar-se a les preses sense fer soroll. Els gats només poden tibar els tendons que provoquen l’extensió de les urpes estirant les potes o colpejant-hi les preses. Les de les potes anteriors solen estar més afilades que les de les potes posteriors.^[32] Els gats poden estendre voluntàriament les urpes d’una o més d’una pota. Poden utilitzar-les per caçar o per defensar-se, per escalar, per fer pipes o per aconseguir una millor tracció en superfícies toves (mantes, catifes gruixudes, etc.). També es pot fer que un gat dòcil tregui les urpes prement suaument les parts superior i inferior de la pota. Les urpes corbades poden quedar-se encallades en catifes o cortines, cosa que pot causar lesions si el gat no és capaç d’alliberar-se’n.

La majoria de gats tenen cinc urpes a les potes anteriors i quatre o cinc a les potes posteriors. Tanmateix, a causa d’una mutació molt antiga, els gats domèstics són propensos al polidactilisme i poden tenir sis o set dits. La cinquena urpa davantera (l’urpa vestigial) és proximal a la resta d’urpes. Hi ha una protuberància, encara més proximal, que sembla un “sisè dit”. Aquesta característica especial de les potes davanteres, situada a l’interior dels canells, és el coixinet carpià i també es troba a les potes dels grans fèlids i els gossos. No té cap funció durant la marxa normal, però es creu que té una funció antiderrapatge durant els salts.